El Tribunal Suprem dicta sentència condemnant al Govern espanyol per l’incompliment de l’obligació adquirida de reubicar persones refugiades des dels camps de Grècia i Itàlia

A partir de l’impuls de l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH) en coordinació amb la plataforma Stop Mare Mortum, i el treball col·laboratiu d’un equip de juristes procedents de totes dues entitats al qual s’han afegit juristes independents, han permès l’exercici d’una acció jurídica contra el Govern d’Espanya en relació amb l’incompliment de les obligacions de reubicació de persones peticionàries de protecció internacional arribades a Europa a través de les fronteres de Grècia i Itàlia –de la qual donàvem compte en anteriors informacions- que ha estat resolta per la Sentència de la Sala Tercera  del Tribunal Suprem de 9 de juliol de 2018, número 1168/2018 de la Secció Cinquena.

Les pretensions plantejades han estat parcialment estimades. El Tribunal declara que l’Estat espanyol ha incomplert parcialment les obligacions administratives de tramitació previstes a les Decisions de la Unió Europees i que ha de continuar la tramitació de l’oferiment i execució de les reubicacions en els termes previstos a les dites decisions i de conformitat amb els acords que les institucions comunitàries adoptin a partir d’ara.

L’aute de resolucío de les qüestions d’admissibilitat del qual ja vam donar compte va resoldre dues qüestions importants: la legitimació activa d’associacions i organitzacions no governamentals, en aquest cas de l’Associació de Suport a Stop Mare Mortum, per exercir l’acció -legitimació que deriva de l’abast de l'objecte previst en els seus estatuts- i la competència dels Tribunals espanyols per a revisar l’actuació administrativa de l’Estat espanyol a la llum del Dret europeu.

De les qüestions que ha resolt la Sentència de què avui donem compte, destaquem les següents:

El caràcter vinculant de les Decisions. Els compromisos assumits en forma de quotes atribuïdes a cada Estat han generat unes obligacions de mínims, i no haurien pogut ser desateses si no era amb la suspensió expressa que Espanya mai no va demanar, i que només hauria pogut obtenir prèvia justificació de la concurrència de determinades circumstàncies.

Les Decisions tenen la condició de Dret vigent a Espanya. Les Decisions del Consell de la UE que estableixen els criteris de repartiment de la càrrega de reubicar les persones sol·licitants d’asil formen part del Dret espanyol i són exigibles a Espanya.

Espanya no ha atès les obligacions que li són exigibles. A data 4 de març de 2018, és a dir, sis mesos després d’acabar el termini imposat per les Decisions, de les 19.449 places que l’Estat espanyol hauria d’haver ofertat i executat només n’havia ofert 2.500 (1875 de Grècia i 625 d’Itàlia) és a dir només un 12,85% del total a què estava obligada. Pel que fa a les reubicacions efectives, en la data 22 de març de 2018 només se n’havien practicat 235 des d’Itàlia i 1.124 des de Grècia, és a dir una proporció inferior al 7% d’allò a què està obligada. El dèficit de compliment està, doncs, quantificat, i dóna lloc a l’estimació parcial del recurs.

L’obligació de reubicar subsisteix. Segons el Tribunal l’obligació legal de reubicar les persones que reuneixin les condicions previstes no va acabar el setembre de 2017, i és per això que el punt 4 de la decisió imposa a l’Estat espanyol l’obligació de continuar la tramitació en els termes previstos a les Decisions. Aquesta obligació es descriu, però, de manera modulada: les reubicacions pendents s’hauran de fer d’acord amb les indicacions de les Decisions mentre aquestes romanguin vigents, però s’hauran d’adaptar a les que resultin dels acords que, en el seu cas, les Institucions comunitàries adoptin d’ara endavant.

Els criteris aplicats pel Tribunal per a arribar a la seva decisió tenen una transcendència notable en diferents àmbits. D’una banda, ha generat un precedent que pot servir de referent per a sostenir accions anàlogues en altres paÏsos de la Unió, amb objectius similars als que s’han plantejat a Espanya. D’altra banda, objectivar la capacitat del Tribunal Suprem per a verificar el grau de compliment per l’Estat espanyol de les seves obligacions administratives.

Interessa tenir present que l’existència de la Sentència -que no és susceptible de recurs- podrà constituir una eina molt útil en ocasió d’eventuals incompliments per part de l’Estat de la seva obligació d’oferir places de reubicació, retornant a la societat civil el protagonisme que va assolir des d’un principi en l’exigència de donar una resposta a aquesta realitat en garantia dels drets de les persones.